Una cinquantena de persones han assistit aquest dijous a la conferència del terapeuta Carles Perarnau per ajudar a passat el dol per la pèrdua d’una persona estimada durant les festes de Nadal, en un acte organitzat pel Servei d’acompanyament en el dol de la Catalunya Central. “D’entrada hem de ser conscients que no és possible que sigui entre nosaltres”, apunta només començar, amb veu molt pausada, Perarnau, psicòleg clínic especialitzat en l’acompanyament en el dol. “D’entrada, dic”, adverteix. I també avisa que el dol “s’ha de passar”, tot aclarint que qui el viu és l’amo de la seva voluntat, “i això s’ha de respectar sempre, encara que ens pugui arribar a ser incomprensible”.
“Si vivim anys sempre hi haurà persones que deixaran de ser-hi”, raona, de manera que “és inevitable que en aquest camí vagin faltant éssers estimats”. També és inevitable el dolor, “però el sofriment és opcional”. Podríem fugir del Nadal, “anar-nos-en de viatge, cancel·lar-lo”, però “si l’evitem, el següent serà sempre el primer Nadal”, ha avisat. “Tot i així -repetia- és qui passa el dol qui ha de triar com encarar-lo”. En aquest punt posa l’exemple de la tècnica japonesa del Kintsugi per reparar una cosa que s’ha trencat. Aquesta tècnica consisteix en enganxar els trossos d’allò que s’ha trencat deixant les juntes separades i aplicant-hi pols d’or “de manera que la ferida sigui visible i l’objecte, únic”. “Com que no podrem fer que tot sigui igual, no amaguem la ferida”.
Què fem per Nadal? De cara a Nadal, Perarnau recomana reconstruir-lo. “De la mateixa manera que hem de reconstruir la nostra vida, també hem de reconstruir el Nadal”, ha indicat. Marxar o fer com si no hagués passat res “potencia o endarrereix el sofriment”. Per això, el psicòleg recomana “escoltar-se i saber què se sent” i sobretot “parlar de les vostres necessitats, de com voleu viure el Nadal”. Per això, és interessant buscar una “manera simbòlica” de representar la persona estimada, i “per poc que puguem”, negociar-ho amb la resta de la família, que tothom es pugui sentir còmode. “Algú voldria tenir el menjador ple de fotos i algú altre no en voldria tenir cap”, raona. Però no necessàriament ha de ser una foto: pot ser una espelma, un brindis, unes paraules abans de començar o al final de l’àpat. I sobretot “pensa com li agradaria que passessis el Nadal”. També és important planificar el dia a dia, sobretot els dies festius, “ara que el desembre en venen tants”. Hi ha d’haver temps per recordar i tamps per distreure’ns, “però sense aïllar-nos ni sobreocupar-nos” i, sobretot, “no sentir-nos culpables si durant alguna estona no hem recordat la persona que falta”. De fet, ha assegurat que “és positiu que no el recordem tota l’estona”. Fer activitat física “és imprescindible”, assegura. “Entenc que no ens vingui de gust posar música a casa i ballar sols, però sí que podem caminar cada dia o fer natació, per exemple”, a banda de d’ocupar-nos fent “alguna cosa bonica o creativa, per regalar-nos a nosaltres o a algú altre”.
Què fem amb els nens? Un altre dels temes que Perarnau ha tractat és el de com enfocar el dol amb els infants, sobretot amb el Nadal a la vista. El psicòleg dona la clau mestre a tot plegat: “De cap manera no podem fer veure que tot és igual, que no ha passat res”, ja que “els nens ho capten tot, fins i tot sense que en parlem”. Un altre dels consells és “reconèixer els sentiments amb els infants”, amb una sola limitació, “l’enuig o l’enfadament, que podria fer-los sentir responsables o culpables”, a la vegada de “convidar-los a que ells també els expressin a la seva manera”. En aquest sentit ha avisat que també s’hi val riure, “tot són representacions de les nostres emocions”. Donar amor, contacte físic, jugar i “no desentendre’ns d’ells per la pèrdua” és indispensable.
La metàfora del pont “A l’altra banda del pont sempre hi ha una altra riba”, ha apuntat a mode de cloenda prenent com a referència el pont per simbolitzar el dol: “el pont uneix dues ribes i l’hem de creuar necessàriament per tornar a trepitjar terra ferma”. Per això destaca que és important girar-nos de tant en tant “per observar la riba que deixem” i “hem d’estar agraïts d’haver-la transitat perquè nosaltres som com som, ens hem construït, també a partir d’ella”. L’amor “no ens pot conduir al sofriment”, la ferida per la pèrdua ha de ser un punt de referència “a partir del qual reconstruir-nos”.
Bloc del Servei de Dol 